21 de febrer del 2009... AVui ...
Se que semblarà absurd x a la majoria dels lectors, xo avui he aconseguit córrer poc + de 200m per primera vegada en quasi 3 anys; i ha estat meravellós. Queien les últimes llums del dia, acabava de fer una foto fallida quan de sobte me trobat corrent rere l' enquadrament correcte; perseguint aquesta altre foto.
Primer han sigut unes poques passes, no em creia el que acabava de fer així que he pujat al cotxe, l' he encarat cap a la recta de formigó, he encès els llums per veure qualsevol pedreta del terra, he baixat i m' he posat a córrer; primer per repetir la meva petita proesa, després x superar-la fins que el peu em digués prou. Ni tant sols recordava que era, ni tant sols em recordava de coordinar els peus ... ni tant sols m' agradat mai córrer ... Crec que en la meva vida no he sigut mai tant feliç durant uns instants, ni les persones, ni les muntanyes, ni els somnis realitzats m' han proporcionat una emoció tant gran i tant simple; fins ara creia q plorar i riure de felicitat no+ era cosa de pel·lícules nyonyes.
Ara mateix no m' importa si em fa mal, si corria amb botes d' alta muntanya, si la majoria dels dies vaig mig coix o perdo l' equilibri fàcilment, si el dolor no em deixa dormir x les nits i m' ofega quan surt el sol, si em tornaran a operar o no ... simplement, he fet una cosa que semblava impensable.
Desitjo oblidar la trista resta del dia, aquesta nit no hi ha princeses i el gripau x sempre serà un gripau encantat i solitari; l únic que m' acompanyarà entre els llençols del meu cau, serà la meva petita proesa.
Firmat:
El gripau.
Divendres dia 6 pirem a ...
... els Ports de Tortosa i Beseit ...
Una escapada de 3 o 4 dies amb les cabres.
1. Fi d' any 2007 - 08. Refugi de la Mola d' en Catí.
2. Columna de carbonat i glaç. EspeleoQ3.
3. FREDES. Pintoresc i bucòlic poble on tot deu va a petar sense voler-ho ni opció per triar. PODRIEN OBRIR UN BAR!!! Que no n' hi ha i s' agrairia; a part de q farien pasta.
Gener del 2009
La Princesa
A la fi i al cap no som d’ aquí, hem vingut de ves a saber on i qui sap x quina raó ens morim de fastig en el mateix petit racó del món, amb ànsies d’ escapar-ne i no tornar.
Tres animals forans que intenten adaptar-se a l’ entorn en el que per alguna estranya raó han anat a petar; i a cada instant en que tanquen els ulls desitgen escapar d’ una presó que no te murs. Amors q en una vida normal s’ haurien depredat els uns als altres sense compassió, enemics que s’ han trobat i han pres el sol en ple gener.
Males idees ronden en el meu cap xD
Un dia, em vaig endinsar muntanya endins fugint de les passes de tothom, sense voler-ho vaig trencar el filet d’ or que veda l’ entrada als dominis de l’ Encantada Murgana; i un cop n’ ets dins ja no es fàcil sortir-ne. Xo reclòs a les profunditats del massís, amb el temps em vaig guanyar la seva confiança, el seu amor i la llibertat. Em vaig convertir en el príncep i hereu de tot aquell reialme petri, no+ x mi, vaig ser l’ habitant de
Després de tanta felicitat, un dia vaig decidir explorar + enllà de les muralles, de la meva nova llar, sense recordar que el món exterior era el meu origen; sense recordar ni tant sols xq un dia vaig fugir-ne ...
Vaig trencar la meva promesa a l’ Encantada de les muntanyes, vaig estimbar el seu cor de calç al fons dels Peuetons quan encuriosit cada vegada m’ allunyava + del nostre regne, fins que un dia finalment em vaig perdre. Per el camí vaig enamorar-me de la nimfa que s’ amaga sempre vergonyosa dins les balma que hi ha rere el salts d’ aigua i les cascades; i ja mai vaig saber tornar ...
Des de a les hores soc víctima d’ un malefici merescut, del càstig que em va imposar Murgana. Convertit en amfibi viuré per sempre a l’ ombra de les parets en que vaig créixer; i convertit en arbre les arrels tibaran tant que ja mai podré escapar.
Fa dies que intento fer una escapada solitària a fer vida rupestre en una balma, escalfar-me amb la foguereta, no
preocupar-me de res + q de les necessitats vitals, q el temps deixi d’ existir, llegir, dibuixar, contemplar, enfilar-me x una paret llarga i fàcil i penjar durant hores i hores per escapar definitivament del món horitzontal al que Murgana em va condemnar. Quan no es el temps, son els compromisos o la falta de liquides ... si piro uns dies sense dir res i resulta q tinc el mòbil parat es q x fi he anat a fer el prehistòric i a fer companyia i a saltar amb les cabretes.
... del contrari restaré essent gripau 15 segles +.
La nit del búnquer. Fi d’ any 2008 -09
Encara que amb retard; xo no tant preocupants com els resultats d’
una nit boja o la ja habitual trencada del condó ... SC ... no parlo d’ aquest retard; aquí va el fi d’ any passat al Coll de Banyuls.
Primer cal remarcar que teníem que passar el fi d’ any als Ports de Tortosa i Beseit però el dia 28 de desembre, dia dels innocents, un enorme allau de roques i terra va deixar el Monestir de Montserrat i el cotxe amb el q marxàvem
totalment incomunicats. La moreneta va fer la innocentada de la seva vida; que estic segur que a molta gent i no no+ a nosaltres, els devia de fer una gràcia de la hòstia.
Les ànsies de desaparèixer típica de les festes nadalenques i celebrar un cap d’ any poc convencional, anormal, distant de tot, no comercial i lluny de les persones amb qui moralment estàs obligat a celebrar unes dates suposadament tant destacades; vaig fugir com un lladre sense dir res a ningú, de tal manera que fins hi tot jo per uns moments em vaig sentir malament. Xo l’ important era fugir, ni comilones familiars, ni amb col·legues, ni sortir de festa, ni la festa a casa ... Hauria preferit com l’ any anterior xo, un refugi q es queia a trossos en mig de la neu amb un fred que pelava i fent espeleoQ3 a les tantes de la nit; contemplant estalactites i columnes de gel que es fonien amb les de carbonat càlcic.
De totes maneres no va estar gens malament, varem celebrar el cap d’ any dins un búnquer, entre persones que no ens coneixíem i que simplement havíem coincidit en el refugi. Es el q té de bo anar de refus i a la muntanya, la gent no es coneix d’
una merda xo x uns moments som tots amics; amics fogassons q en dic jo. Sempre hi ha excepcions xo, últimament les excepcions abunden + q el companyerísme i la muntanya en 10 anys ha canviat massa. No obstant aquella nit em va recordar molt a les llargues estades al refu de Sant Benet, hi havia bon rotllo encara que la manera de viure actual va fer q uns fossin + esquerps q altres... i en general es mantinguessin les distàncies; no s’ ha de culpar a la gent sinó a la modernitat i les burrades que ens han venut ... x molt humans que siguem, ens hem deshumanitzat, em crescut en societat xo ens hem tornat antisocials amb els que ens envolten.
La vetllada al búnquer va ser amenitzada per l’ orquestra “La ràdio ens ha deixat tirats”, seguit de les campanades en directe des de Jarusa. Primer de tot merci x les campanades (o sento si escric malament el nom, xo es curiós q el recordi tot i q tant tou com anava al cap d’ 1h no el recordaria i bla bla...? ...) Les altres companyes de refu i tb de pis de la primera q era + dictatorial,
Al matí següent varem decidir anar a Cap de Creus a fer el pixa pins ja que jo no estic x gaires caminades ( tot i q ara ja soc capaç d fotre-li una mica + canya), varem fer l’ imbècil x les pedres, fotos al mar i fotre el camp xq començava a ploure. Seguit d’ un dinar de 3 forquilles i restaurant maco amb nosaltres com a els pordioseros del local.
La tempesta es prepara sobre el Cap de Creus
Nota: Tots els que varem aparèixer aquella nit al refugi varem portar llenya ... cosa important x de dur; i de pas ja la podeu deixar x el q vingui darrere q tb està b.
Després de fer-hi vida, òbviament també s’ ha de netejar.
