Se que semblarà absurd x a la majoria dels lectors, xo avui he aconseguit córrer poc + de 200m per primera vegada en quasi 3 anys; i ha estat meravellós. Queien les últimes llums del dia, acabava de fer una foto fallida quan de sobte me trobat corrent rere l' enquadrament correcte; perseguint aquesta altre foto.
Primer han sigut unes poques passes, no em creia el que acabava de fer així que he pujat al cotxe, l' he encarat cap a la recta de formigó, he encès els llums per veure qualsevol pedreta del terra, he baixat i m' he posat a córrer; primer per repetir la meva petita proesa, després x superar-la fins que el peu em digués prou. Ni tant sols recordava que era, ni tant sols em recordava de coordinar els peus ... ni tant sols m' agradat mai córrer ... Crec que en la meva vida no he sigut mai tant feliç durant uns instants, ni les persones, ni les muntanyes, ni els somnis realitzats m' han proporcionat una emoció tant gran i tant simple; fins ara creia q plorar i riure de felicitat no+ era cosa de pel·lícules nyonyes.
Ara mateix no m' importa si em fa mal, si corria amb botes d' alta muntanya, si la majoria dels dies vaig mig coix o perdo l' equilibri fàcilment, si el dolor no em deixa dormir x les nits i m' ofega quan surt el sol, si em tornaran a operar o no ... simplement, he fet una cosa que semblava impensable.
Desitjo oblidar la trista resta del dia, aquesta nit no hi ha princeses i el gripau x sempre serà un gripau encantat i solitari; l únic que m' acompanyarà entre els llençols del meu cau, serà la meva petita proesa.
Firmat:
El gripau.
